Paralel·lisme

Avui sol. Un sol al carrer que després d'un dia com ahir és agraït.
Des de la meva cadira veig, a través de la finestra de clàsse, com els raigs incideixen en l'aula, com els punts més alts de les copes dels arbres del parc d'enfront del meu institut es tornen d'un color verd poma, com els vidralls dels edificis reflecteixen la llum que ara, a més a més de la llum dels fluorescents, ilumina el meu rostre.
De sobte, em veig tancada en un espai de 70x70. La gent del meu voltant usa calculadores, regles i tota mena d'estris per trobar l'ortocentre d'un triangle. Em dono compte que això no està fet per mi. No em sento a gust rodejada de vectors, sistemes i vèrtexs.
Tanco els ulls i desperto en un altre indret. Una ciutat transitada, gent que passeja per la borera del carrer, famílies que conversen entretingudament i fan broma per a que el tema, aquesta vegada la política, es faci més amè. Les rialles d'unes criatures que juguen a "pilla-pilla" es corresponen amb les dels alumnes, els meus companys de clàsse que ara riuen perquè la Carme s'ha entrevancat mentre llegia en veu alta.
Endinsant-me més en la meva ciutat, descobreixo uns petits carrerons estructurats com si fóssin un laberint de botigues menudes i bars foscos però acollidors que em conviden a entrar. Obro la porta i la professora em fa parar atenció.
Sabíeu que les microones només escalfen les molècules d'aigua de la matèria?
M'ho penso millor i decideixo girar cua i seguir observant aquests magnífics carrers que m'atrauen com el ferro és atret per un imant.
Una placeta és el cor d'aquests senders . En mig, l'estàtua de marbre blanc d'una dona que em deixa sense paraules.La seva llarga i ondulada cabellera en algun moment va ésser rossa. Els ulls envenats, la mà esquerra senyalant el cel i la mà dreta sostenint una balança. Un llençol blanc li fa de vestit però deixa els turmells a la vista. Delicats i prims, acaben en uns peus fins i petits. Sé que si la seva presó d'aigua no la rodegés marxaria. L'estany és d'aigua clara i suren com sonàmbuls les fulles dels plataners.
Rodejo la font i trobo la boca d'on brolla aquesta aigua cristalina en la que el meu reflex em mira.
Sona el timbre.
Aquí s'acaba tot?

Avui m'ensorro.

Avui m'ensorro.
M'entristeixo pensant que una pobra nena de 14 anys ja no hi serà mai més. Que te l'has endut per no tornar-la al costat de la seva mare, que la plora i l'anyora.
De bon matí ens arriba la notícia i tothom pensa:
- Sabíem que no estava bé, però la químio li estava fent efecte...
A les 12 del migdia tocades, la gent baixa al pati per guardar un minut de silènci en la seva memòria.
Un minut de silènci que no ha esta suficient per a consolar una mare i unes amigues destroçades per aquesta pèrdua.
Els mestres, alguns de callats, altres no evitaven la tristesa de pensar que aquella noia que havia segut a última o primera fila ja no hi seria mai més. Una rialla o una veu que no es repetiria.
Com sempre, la típica falta de respecte. Qui ha estat l'insensible? Qui ha rigut? Qui s'ha posat a xiular quan tothom callava? Ningú sap.
El vent i els núvols, fidels companys d'aquest incís entre clàsses.
Esforçant-me, em sembla sentir la seva veu, un to característic que crec que no oblidaré.
Un pati d'escola com mai l'havia vist. Tothom quiet, sense aixecar la vista per evitar veure grupets de noies plorant per la seva amiga que, com han dit elles més vegades de les que les he sentides, ja mai més tornarà a estar al seu costat.
De fons, se sentien els nens del pati de primària cridant i jugant com si no passés res. Cadascú anava a la seva.
Sona el timbre de final de clàsse indicant que portem un minut callant.
Sense cap mena de dubte, s'ha fet etern.
Arribo a casa, ordinador encès i obviament, facebook i fotolog plens de fotos d'aquella noia.
En cap ni un dels escrits que seguien aquestes fotografies hi faltava la paraula CÀNCER.
Imagino els seus últims dies. Menteixo, no m'ho puc imaginar.
Guitarra entre els meus braços i sona Extremoduro. La lletra de la cançó comença així:
"Yo sigo la fuerza".
Força que els hi cal a tota la gent que la troba a faltar, que l'anyora, que noten un buit que amb el temps anirà tancant-se però mai del tot. Perquè encara que marxi, el cor és un òrgan perfecte i té memòria.
Fixa't si n'és de perfecte que fa que del meu ull caigui una petita gota d'aigua salada. Una llàgrima que aviat es converteix en dues i, fins i tot en més de tres.
Avui m'ensorro.