Paralel·lisme

Avui sol. Un sol al carrer que després d'un dia com ahir és agraït.
Des de la meva cadira veig, a través de la finestra de clàsse, com els raigs incideixen en l'aula, com els punts més alts de les copes dels arbres del parc d'enfront del meu institut es tornen d'un color verd poma, com els vidralls dels edificis reflecteixen la llum que ara, a més a més de la llum dels fluorescents, ilumina el meu rostre.
De sobte, em veig tancada en un espai de 70x70. La gent del meu voltant usa calculadores, regles i tota mena d'estris per trobar l'ortocentre d'un triangle. Em dono compte que això no està fet per mi. No em sento a gust rodejada de vectors, sistemes i vèrtexs.
Tanco els ulls i desperto en un altre indret. Una ciutat transitada, gent que passeja per la borera del carrer, famílies que conversen entretingudament i fan broma per a que el tema, aquesta vegada la política, es faci més amè. Les rialles d'unes criatures que juguen a "pilla-pilla" es corresponen amb les dels alumnes, els meus companys de clàsse que ara riuen perquè la Carme s'ha entrevancat mentre llegia en veu alta.
Endinsant-me més en la meva ciutat, descobreixo uns petits carrerons estructurats com si fóssin un laberint de botigues menudes i bars foscos però acollidors que em conviden a entrar. Obro la porta i la professora em fa parar atenció.
Sabíeu que les microones només escalfen les molècules d'aigua de la matèria?
M'ho penso millor i decideixo girar cua i seguir observant aquests magnífics carrers que m'atrauen com el ferro és atret per un imant.
Una placeta és el cor d'aquests senders . En mig, l'estàtua de marbre blanc d'una dona que em deixa sense paraules.La seva llarga i ondulada cabellera en algun moment va ésser rossa. Els ulls envenats, la mà esquerra senyalant el cel i la mà dreta sostenint una balança. Un llençol blanc li fa de vestit però deixa els turmells a la vista. Delicats i prims, acaben en uns peus fins i petits. Sé que si la seva presó d'aigua no la rodegés marxaria. L'estany és d'aigua clara i suren com sonàmbuls les fulles dels plataners.
Rodejo la font i trobo la boca d'on brolla aquesta aigua cristalina en la que el meu reflex em mira.
Sona el timbre.
Aquí s'acaba tot?